Espanya sempre diu NO a la democràcia

Aquest cap de setmana milers de catalans han pogut exercir el seu dret a vot en un procés organitzat des de la base i la transversalitat. Un exercici democràtic que volia permetre que els ciutadans i les ciutadanes poguessin pronunciar-se  sobre un tema cabdal: el futur del nostre país. Al febrer i a l’abril molts més municipis celebraran les consultes, demostrant que aquest és un procés que avança, amb algunes dificultats cert, però també de forma decidida i constant.

L’espanyolisme ha reaccionat de forma contradictòria davant les consultes. Per un costat intentant ridiculitzant-les pel fet de no tenir un caràcter d’oficialitat,  però al mateix temps oposant-se a la possibilitat de la celebració d’una consulta precisament oficial. És interessant observar com en cap moment han volgut donar arguments per defensar un vot negatiu, posició totalment legitima, sinó que han negat directament el dret a preguntar als catalans i catalanes.

Aquest substrat totalitari traspua en tots els porus de l’Estat. Avui mateix comença el judici contra Egunkaria, una farsa jurídica pensada per silenciar els mitjans crítics. Un sistema judicial, l’espanyol, que la majoria de cops no és res més que el braç executor dels interessos polítics. Una eina per il·legalitzar partits, retallar competències, escapçar estatuts , rohibir referèndums o intimidar a mitjans de comunicació.

Potser que més enllà de les diverses ideologies i projectes polítics de cada partit comencem a fer una divisió clara. Els demòcrates que considerem els ciutadans subjectes actius de la societat amb el dret a decidir, i aquells que s’hi oposen.

Els independentistes sempre hem dit sí a la democràcia, Espanya sempre ha dit no. I tu?

Article publicat a e-notícies

Constitució espanyola o democràcia?

Un any més s’acosta la data del 6 de desembre, aniversari de la constitució espanyola. Un cop més des d’algunes tribunes es voldrà aprofitar aquesta efemèride per intentar “vendre” les virtuts d’aquest text, i de retruc fer les lloances habituals al període de la transició. Resulta però que a mesura que han anat passat els anys s’ha visualitzat cada cop més el veritable rostre de la Constitució: un text dissenyat com un nus més de la corda que ho havia de deixar tot “lligat i ben lligat”.

L’any passat el jovent independentista ja vam liderar aquesta diada, quan la protesta contra els 30è aniversari va centrar la major part de la informació d’aquell dia. Aquest any tornarem a protestar. No pas per demanar que la modifiquin, o que se’n faci una lectura comprensiva i no ens escapcin massa l’estatut, sinó que com sempre hem fet la combatrem frontalment, ja que estem convençuts que el que ens toca és superar els barrots que ens imposa.

Al cap i a la fi amb que ens hauríem d’identificar el jovent d’aquest país? Amb un text arcaic que considera que l’exèrcit ha de garantir la unitat política de l’estat? O amb el projecte independentista, que vol que tothom pugui decidir lliurement el seu futur a través de les urnes? Consultes independentistes o prohibicions constitucionals?

En definitiva: constitució espanyola o democràcia?

Publicat a e-notícies l’1/12/2009

Dignitat estatutària?

He volgut esperar 24 hores per reflexionar sobre l’editorial conjunt publicat per dotze diaris del Principat en relació a l’Estatut i la possible sentència del Constitucional espanyol. No és pas la meva intenció aigualir la festa col·lectiva que sembla haver provocat, però sí que considero imprescindible un anàlisi crític fet des d’una òptica rupturista.  En cas contrari, correm el risc que s’imposin un seguit d’idees que, sota una retòrica més o menys agosarada, ens volen mantenir enquistats en el famós “peix al cove”.

Crec sincerament que el més destacat del famos editorial són les reaccions que ha generat, unes reaccions furibundes que mostren un cop més com la majoria d’opinadors, polítics i mitjans espanyols perden qualsevol capacitat d’anàlisi racional en tot allò referent a Catalunya. Serveix, doncs, com a enèsima constatació empírica de la nul·la voluntat de reconèixer els Països Catalans com a subjecte polític diferenciat. Cap novetat.

Pel que fa al contingut el text realitza un anàlisi autonomista del moment actual. Si voleu, un anàlisi amb un to més elevat del que ens tenen acostumat els mitjans del nostre país. Sent molt generosos ho podríem titllar d’“autonomisme combatiu”, però res més. En un moment en què el catalanisme polític i social s’ha centrat cada cop més en assolir l’exercici del dret a l’autodeterminació, constatant la inviabilitat de la via autonomista, aquesta oda a les bondats dels pactes polítics estatutaris entre Catalunya i Espanya  resulta desfasada.

Solidaritat amb el jovent abertzale

Us deixo la nota de premsa que hem fet les JERC en solidaritat amb la persecució soferta pel jovent independentista a Euskal Herria

Les JERC se solidaritzen amb Segi després de l’últim capítol de repressió de l’Estat espanyol contra el jovent independentista basc

Davant les darreres detencions dutes a terme contra membres de Segi i davant l’escalada repressiva contra el moviment abertzale que s’està duent a terme a Euskal Herria, les JERC, el jovent independentista dels Països Catalans, se solidaritzen amb el jovent basc detingut per ordre del jutge Grande-Marlaska. Un cop més el Govern espanyol a través de tots els seus instruments demostra la seva voluntat de reprimir l’independentisme, atacant aquest cop al jovent independentista basc.

Per les JERC, les darreres onades de detencions i persecucions són la resposta de l’Estat espanyol al debat existent en el si de l’esquerra abertzale per dissenyar una estratègia eficaç que permeti construir un estat democràtic i portar el País Basc al canvi polític. L’Estat espanyol demostra un cop més la seva nul la voluntat de buscar una sortida dialogada al conflicte polític existent i té la repressió i la suspensió de llibertats com a única resposta.

D’aquesta manera, les JERC denuncien novament la llei de partits, un instrument pensat i implementat amb l’única voluntat d’eliminar les opcions polítiques que qüestionen els dogmes constitucionals. I recorden que l’actual govern PSE-PP existent al País Basc no hauria estat possible sense el frau electoral provocat per l’aplicació d’aquesta llei.

Per aquesta raó, les JERC, el jovent independentista dels Països Catalans, ofereixen la seva col laboració al jovent abertzale d’Euskal Herria per tal de buscar totes les vies possibles que els permetin fer arribar el seu missatge polític amb llibertat.

Espanya no podrà silenciar la veu dels i les joves independentistes!

Entrevista a l’AVUI

“Si el TC toca l’Estatut s’han de fer eleccions”

Entrevista a Gerard Coca, portaveu nacional de les JERC

Lídia Casanova

Les JERC van marcar durant el seu darrer congrés, celebrat el 16 de novembre, l’estratègia política per als propers dos anys. Gerard Coca va ser reelegit portaveu nacional de les joventuts d’Esquerra en una assemblea que situa l’autonomisme en via morta i aposta per la independència.

Què hauria de fer ERC si el TC retalla l’Estatut?
Els independentistes no podem acceptar que el govern acati una sentència com aquesta i per tant des de les JERC creiem que en aquest cas s’haurien de fer eleccions anticipades.

Al congrés es va votar que les JERC només pactaran amb un govern que vulgui fer una consulta.

Per a nosaltres ara per ara l’única via possible és el referèndum d’autodeterminació. Els ciutadans de Catalunya tenen tot el dret a saber si els partits polítics als quals voten volen seguir amb el mateix o anar més enllà.

¿Per tant prefereix un pacte amb un partit que recolzi un referèndum a un pacte d’esquerres?

Nosaltres no separem les dues ideologies. Volem un referèndum d’autodeterminació vinculant per poder fer polítiques d’esquerres. Volem un govern que faci polítiques valentes contra la crisi.

Demaneu un referèndum d’autodeterminació al Principat. ¿Renuncieu als Països Catalans?

Si es pogués fer un referèndum només al Principat aprofitaríem les circumstàncies. Això no vol dir en cap cas que nosaltres renunciem als Països Catalans. Una consulta al Principat hauria de servir per accelerar el procés a tot el territori.

¿Creu que la consulta del dia 13 de desembre serà un èxit de participació?

Òbviament cada municipi és un món, però jo estic convençut que la gent demostrarà que quan se la deixa exercir el seu dret a decidir respon molt positivament.

Publicada el dia 21-11-2009

Ara és l’hora: seguem cadenes!

Aquest ha estat el lema del 22è Congrés Nacional de les Joventuts d’Esquerra, les JERC, celebrat el passat cap de setmana a Celrà. Més de 300 joves hem estat dos dies debatent propostes polítiques i estructurals, i hem escollit una nova Permanent Nacional que tinc l’honor d’encapçalar novament. Tot amb un objectiu clar: definir les prioritats i l’estratègia per encarar un nou cicle polític.

El títol d’aquest congrés, i de la ponència política que l’acompanya, parteix d’una premissa molt clara: estem davant una oportunitat històrica i hem de saber aprofitar-la. Poc a poc el consens al voltant del paradigma autonomista s’ha anat esquerdant, al mateix temps que la utopia federalista es reflectia precisament així, com una utopia. És en aquest context que l’independentisme s’ha anat visualitzant no només com una opció possible, sinó també com a imprescindible.

El jovent d’aquest país tenim un repte generacional: saber aprofitar aquesta oportunitat o deixar-la passar de llarg. La crisi econòmica ha remarcat encara més els costos de formar part d’un estat que ens va en contra, i fets com les objeccions a les consultes sobiranistes o la previsible nova retallada a l’estatut per part del Tribunal Constitucional demostren la manca de legitimitat democràtica d’Espanya. Hem de marcar-nos un objectiu clar, i aquest ha de ser la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació al Principat, per seguir avançant cap a la llibertat dels Països Catalans.

Ha arribat l’hora en què tothom ha de dir clarament en quin equip vol jugar: en el que vol que els catalans i catalanes puguem decidir amb llibertat el nostre futur o en el que s’oposa a tractar-nos com a majors d’edat i ens vol callats i silenciats. Aquesta ha de ser una pregunta clau, a la que tots els partits han de donar resposta abans del proper cicle electoral. Hem de poder saber si volen encarar la nova etapa amb les receptes de sempre (buscar l’encaix, peix al cove, autonomisme…) o volen fer un pas endavant i anar decididament cap a una consulta en què tots i totes puguem decidir el futur del nostre país. I després que tothom voti l’opció que més li agradi.

Article publicat a e-notícies

Jove, fes política!

Hem arribat a un punt en què explicar als amics o saludats que participes en política genera unes reaccions que gairebé fan pensar que acabes de confessar un crim esgarrifós. Això ho hem d’agrair a tots aquells que han emprat els seus càrrecs per delinquir, al tractament sensacionalista i superficial amb què informen alguns mitjans dels afers públics i a la lentitud i ineficàcia amb què tot sovint les institucions donen resposta a uns problemes que són immediats i urgents.

Tot això ha generat, doncs, una imatge molt negativa de la “política”, sense massa distincions ni matisos, i això és perillós. I ho és perquè només beneficia a aquells que sempre han volgut mantenir la gent com més apartada de la política millor, ja que l’entenen com un club privat on fer i desfer sense ser molestats. Però precisament tota aquesta gent, aquesta bona gent, que es declara desencantada de la política per aquestes actuacions i actituds, s’hauria de fer la següent pregunta: “si la gent honrada d’aquest país renuncia a l’activitat política, qui s’hi dedicarà?”. La resposta és senzilla: aquells que precisament han fet que se’n desencantessin. Les nissagues que de manera caciquil es transmeten als Ajuntaments mitjançant un sistema pràcticament hereditari; aquells que conceben la seva dedicació política com una eina més per fer prosperar les seves empreses i negocis; els que no tenen més ideologia que poder presumir de poder… A les seves mans, volem deixar el nostre futur?

Per sort, són moltes les persones honestes que fan política, milers d’homes i dones que sacrifiquen hores i hores per un projecte en el que creuen. Però no podem abaixar la guàrdia. Cada vegada que algú decideix “passar” de la política, un corrupte somriu. Cada vegada que algú assumeix el rol de ciutadà passiu, les classes populars i treballadores patim una derrota.

Deixarem que aquells que ens voldrien callats i anestesiats decideixin per nosaltres? Que aquells que durant quaranta anys van maldar per evitar que poguéssim tenir veu pròpia obtinguin una victòria pòstuma? Renunciarem a deixar l’empremta de la nostra generació en la història?

Ara més que mai i, especialment, al jovent d’aquest país, ens toca implicar-nos. Ens toca denunciar el que no ens agrada i treballar per canviar-ho, imaginar el país que volem i posar-nos a construir-lo. Ara més que mai ens toca fer política.

Publicat a e-notícies

El petit príncep

Avui dilluns Felip de Borbó i Letizia Ortiz visiten Lleida. En els darrers anys l’activitat pública del Príncep d’Astúries s’ha fet cada cop més intensa, ja que per designis cromosòmics està designat per ser rei d’Espanya i es tracta de passejar-lo amunt i avall i sortir a moltes fotos.

No he entès mai com un fet tan objectivament injust i anacrònic pot generar uns consensos tan grans entre alguns dirigents polítics del nostre país. A casa nostra els dos partits suposadament antagònics (a efectes de màrqueting únicament) no han qüestionat mai obertament el paper de la monarquia. Ni a la suposada esquerra li comporta cap contradicció defensar un sistema hereditari i antidemocràtic per escollir al cap d’Estat, ni a la dreta catalanista li genera cap urticària que un Borbó amb el mateix amor pel dret dels catalans que tot els seus avantpassats, ocupi aquest càrrec. Fins i tot molts opinadors que postulen des de les més diverses tribunes sobre la desafecció política o el desgast de la classe dirigent resten muts a l’hora de criticar aquesta institució.

Les JERC i altres col·lectius independentistes protestarem avui, i seguirem protestant cada cop que trepitgin les nostres terres. Perquè som independentistes i perquè som demòcrates. Perquè no volem estar sotmesos a una dinastia que sempre ens ha anat en contra i perquè no creiem en les successions basades en la sang, sinó en la voluntat popular.

En ple segle XXI potser ja va sent hora que molts sectors de la nostra societat abandonin aquesta ambigüitat calculada i parlin clar. Cada cop la gent exigeix més claredat, i els “si però” que han funcionat com a comodí en tants aspectes ja no resulten creïbles. Així doncs, tothom ha de començar a donar respostes clares a preguntes clau: hem de seguir sotmesos a l’Estat espanyol? Hem de seguir sotmesos a una família reial posada a dit pel dictador? Nosaltres ho tenim clar: no i no. I la resta?

Públicat a e-notícies el 26 d’octubre

Fem el cim!

Aquest cap de setmana molts militants d’Esquerra i de les JERC vam pujar el Puigmal en motiu dels actes de proclamació de Joan Puigcercós com a candidat. A mesura que pujava (i el fred, el vent i el cansament augmentaven) vaig anar convencent-me de l’encert de la metàfora entre ascendir un cim i el nostre projecte independentista.

En aquest país hi ha un projecte, el nostre, que sempre ha tingut clar que vol coronar la muntanya. Mai no hem dit, ni hem pensat, que fos una tasca senzilla, però tampoc impossible. No hi ha un camí marcat, les condicions meteorològiques molts cops en són adverses, i a més moltes vegades el repte posa a prova la nostra resistència, però mai no ens plantejarem girar cua i baixar. Com que sempre érem els primers ens ha tocat obrir a nosaltres les rutes, amb errors i encerts, però marcant camins que després molts altres han seguit; quan les condicions no ens han acompanyat hem serrat les dents i hem guanyat a pols cada passa, i quan les forces defallien les recuperàvem observant com cada cop hi havia més gent que havia començat a caminar al costat nostre.

Uns quants porten anys asseguts a la Vall, d’esquena a la muntanya, o donant-hi tombs dient que arribar al cim estaria molt bé però que encara no és un bon moment per començar l’ascens. I mai no és el moment. Mentrestant nosaltres fent camí, perquè sempre hem tingut clar que malgrat les adversitats calia avançar, i que la nostra destinació no era cap utopia. A mesura que hem anat guanyant altura molta gent ha cregut també que aquest destí era factible, i han emprés la marxa. Potser no tots hi volem arribar per la mateixa ruta, i que cadascú triï la que li sembli millor, però allò important és que ningú resti estàtic, hem d’avançar, necessitem avançar. I no ho dubteu, al final ens trobarem al cim, la llibertat.

Publicat a e-notícies

T’ho perdràs?

Aquest és l’article que he publicat a SMS25.cat sobre l’Acampada Jove:

Fa catorze anys naixia a Arbúcies l’embrió del que acabaria esdevenint el primer festival político-musical dels Països Catalans: l’Acampada Jove. Aquesta setmana mateix anunciàvem una novetat important per al festival, després de quatre anys celebrant-se a Sant Celoni l’Acampada es trasllada a Montblanc.

Al llarg de tretze edicions aquest projecte, impulsat i organitzat per les JERC, ha anat experimentant un creixement sostingut i una maduresa pròpia de l’experiència acumulada en tantes edicions. Tot i el creixement qualitatiu i quantitatiu del festival aquest no ha volgut renunciar mai al seu esperit inicial: crear un espai de trobada per tal que el jovent d’aquest país pugues expressar-se en llibertat ,combinant la música amb un ventall cada cop més ampli d’activitats culturals, tot envoltat d’un fort compromís polític.

A nivell musical l’Acampada ha apostat sempre per potenciar els grups del país. Podríem dir que tots els referents musicals catalans han passat per l’acampada: Els Pets, Lax’n'Busto, Brams, Obrint Pas, Dr Calypso o Lluís Llach, per posar només alguns exemples. Aquesta oferta s’ha combinat amb referents internacionals com ara Sepultura, SKA-P, Dr Ring Ding etc… i una aposta decidida per crear espais per als grups novells, amb la consolidació del concurs Música Jove.

Amb el canvi d’ubicació comença una nova etapa per el festival. Una etapa en que de ben segur la vila de Montblanc en serà un element clau. Volem recuperar l’estreta vinculació entre el festival i el lloc que ens acollia que es donava a Arbúcies, i que a Sant Celoni degut a la distància entre la zona dels concerts i el centre s’havia pogut diluir. L’Acampada és molt més que uns dies de concerts, i volem que els ciutadans i ciutadanes de Montblanc, així com tots els acampats i acampades, siguin un element actiu del festival.

Així doncs els propers 16 17 i 18 de juliol milers de joves d’arreu dels Països Catalans tornarem a reunir-nos per fer sentir la nostra veu. Serà un clam per la llibertat, per la música del nostre país, el clam d’una generació que té més clar que mai que vol veure aquest país lliure. I tot això en el millor dels ambients, amb la combinació ideal de festa, bon ambient i compromís.

T’ho perdràs?