Bloc tancat per Acampada Jove

Ens veiem a Montblanc!

Videopost – Roda de premsa sentència estatut

Aquesta és la roda de premsa que hem fet avui les JERC, en que s’ha presnetat la campanya “Espanya retalla, nosaltres també” i s’han fet les valoracions polítiques.

Votar ‘No’ a l’Estatut retallat: un encert històric

Aquest article el vaig publicar al Directe el 25-6-2010

El 18 de juny de l’any 2006 es celebrava el referèndum sobre l’Estatut del Principat de Catalunya. En aquell moment Esquerra i les JERC vam defensar el vot negatiu després de les modificacions que havia sofert el text inicial. Una opció, la de defensar el no, que va ser atacada i criminalitzada des de tots els fronts possibles. Ara, quatre anys després, és una bona ocasió per mirar enrere i defensar, amb la força afegida que ens donen els esdeveniments dels darrers anys, aquella decisió. Una decisió que sense cap mena de dubte va ser un encert històric.

Un encert de coherència

L’Estatut no era ni ha estat mai l’objectiu final de l’independentisme. Però també teníem clar que si no érem majoritaris havíem de fer tot el possible per assolir avenços significatius pel país i demostrar que els límits d’Espanya estaven més que definits. De fet mai hi hauria hagut una reforma de l’Estatut sense la nostra pressió, ja que la resta de forces polítiques ja estaven còmodes en el marc anterior. El text aprovat al parlament era ,per a nosaltres, el mínim acceptable. Un cop aquest mínims van ser escapçats (ribotejats, com molt bé va definir Alfonso Guerra) i els principals elements estructurals van saltar pels aires no hauria tingut cap sentit fer el joc als que no volien res més que fer una operació de maquillatge, sense posar en dubte en cap moment la relació de subordinació política i fiscal amb l’Estat Espanyol.

Un encert de país

Estimar el teu país també vol dir creure en les teves institucions. Certament el Parlament de Catalunya no té ni de bon tros el poder polític que voldríem, però acceptar que en una institució espanyola o als despatxos de la Moncloa (pacte Mas-ZP) ens modifiquin allò que hem decidit a casa nostra és una mostra brutal de manca d’autoestima col·lectiva, un símptoma més que evident de provincianisme. Podríem estar parlant de “dret de decidir” si a l’hora de la veritat haguéssim assumit “de facto” el “dret a que decideixin per nosaltres”?

Un encert a llarg plaç

Finalment, amb la perspectiva que dona el temps ,tot el que ha nat succeint des d’aquell moment ha omplert encara més de raons aquell no. Els arguments puerils dels que defensaven les bondats d’avalar el text retallat sota pretextos com “ millor allò que res” o “el PP també demana el no” s’han anat desfent com el sucre en el cafè. Amb quina força podríem ara denunciar la més que segura retallada del Tribunal Constitucional si haguéssim avalat les dues retallades anteriors ? Com podria l’independentisme estar encapçalant el canvi de cicle històric del nostre país després de l’ensorrament de l’autonomisme si haguéssim participat del joc del peix al cove?

Vam perdre aquell referèndum, això és inqüestionable. Però amb aquella decisió vam posar la primera pedra per avançar cap al referèndum realment important, el de la independència. En política pots triar dos camins, mirar on està la majoria en un moment determinat i sumar-t’hi buscant rèdits a curt termini o marcar un horitzó clar i treballar fort per estirar-hi a la societat. Vam apostar per la segona opció, sens dubte la decisió menys senzilla, però potser algú ha pensat mai que el camí que portem anys fent seria fàcil?

Ni ens rendim ni ens rendirem

És de sobres conegut que els joves estem patint amb una cruesa especial els efectes de la crisi. No és pas casualitat, bona part del creixement econòmic dels darrers anys es va edificar sobre les nostres condicions laborals precàries i temporals. Podríem caure en el desànim, un atur juvenil per sobre del 40 % no és cap broma, però no ho farem pas. No ens rendirem i permetrem que amb la nostra complicitat s’aprofiti la crisi per retallar drets socials que van guanyar-se pam a pam els nostres pares o els nostres avis, ni ens quedarem callats mentre ens demanen que ens apretem el cinturó mentre engreixen a la banca, grans culpables de la situació actual .

La nostra generació està preparada, s’ha format, té accés a la informació i capacitat per difondre-la i això són eines molt potents. Hem vist les conseqüències d’un model basat en l’especulació i en els beneficis immediats, un model que no produïa, que no aportava cap valor afegit, i no repetirem els mateixos errors. Hem vist com els dogmes del neoliberalisme s’enfonsaven al mateix ritme que les seves accions, però també com bona part de l’esquerra europea entrava en crisi per no saber adaptar-se al segle XXI en alguns aspectes i per renunciar a pilars bàsics de la seva ideologia en detriment de la “centralitat” ( que no ha estat res més que una rendició) en d’altres. Per nosaltres conceptes com el decreixement, la renda bàsica o la informació lliure no són idees estrambòtiques o utòpiques sinó objectius que volem fer realitat. Com tampoc és cap utopia l’assoliment d’un estat propi, ja que també hem vist l’agonia i mort de l’autonomisme i que ens suposaria seguir depenent de Madrid i París.

Un cop més existeix una generació de joves d’esquerres i independentistes, però la diferència és que aquest cop en som més que mai. Sortirem de la crisi, trencarem amb Espanya. El jovent català encara no ha dit la última paraula.

Breu article publicat a la contraportada de l’ Esquerra Nacional 178

ZP ja no fa gràcia

S’ha de reconèixer que quan Zapatero va guanyar les eleccions del 2004 va aconseguir despertar la il·lusió de molta gent. Veníem dels governs d’Aznar, de la guerra a l’Irak, de les privatitzacions per afavorir als amics, dels atacs més descarnats i menys subtils contra tot el que fes olor a diferent…en definitiva tenia un terreny molt ben adobat per poder-se visualitzar com l’alternativa a unes polítiques reaccionaries, centralistes i ultraliberals.

Al nostre país també van ser molts els que li van donar un vot de confiança sincer (més d’un milió i mig de vots al Principat no són cap broma), creient que realment volia avançar des de l’esquerra cap a un model d’Espanya diferent, més plural, en que les diverses nacionalitats tinguessin un clar reconeixement. Aquesta no era pas la opció dels independentistes, però seria absurd negar que molta gent que podia no veure amb mals ulls la independència va votar ZP creient que era la opció més pragmàtica, que era més realista creure que ZP podia fer avenços significatius cap a unes majors quotes d’autonomia i reconeixement que no pas apostar clarament per la independència, que en aquells moments per molta gent encara podia semblar massa llunyana o utòpica tot i el creixement que havia experimentat.

Sis anys més tard podem afirmar clarament que ZP ha tingut una habilitat única: decebre a tothom que l’havia votat tot i haver-ho fet per motius diferents. A la primera legislatura ja va deixar clar que d’Espanya només n’hi havia una, i que la única diferència seria que Aznar ens ho deia amb cara mala llet i ell amb un somriure a la cara. Però a l’hora de la veritat ni “aprovaré el estatuto”, ni diversitat lingüística a les diverses càmeres espanyoles, ni seleccions catalanes, ni el català a la Unió Europea, ni Espanya plurinacional. Res.

Però a mesura que la falsa bonança econòmica provocada per l’especulació financera i immobiliària desapareixia també s’ha pogut comprovar que tampoc ha estat capaç de fer unes polítiques econòmiques i socials que el diferenciessin clarament dels governs anteriors. De fet directament no ha tingut polítiques econòmiques. Es va dedicar a negar la crisi i dilapidar el superàvit de l’Estat amb mesures com les dels 400 euros, sense cap base progressiva i amb la única finalitat de guanyar les eleccions del 2008. No ha sabut mai si volia baixar o augmentar el dèficit, i si l’augmentava a on s’havia de gastar. No ha fet cap mesura estructural que permeti canviar els problemes que van portar a la crisi un model caducat. Un dia dona la raó a la patronal i l’endemà aplaudeix cegament el que li proposen els principals sindicats espanyols. Encara és hora que persegueixin decididament el frau fiscal però en canvi suprimeix el xec nadó. I podríem seguir i seguir. Al final, un cop més a qui li toca pagar els plats trencats és als més febles i als catalans. Un cop més veiem com després d’anys i anys d’espoli ara ens demanen que ens apretem encara més el cinturo i els ajudem a sortir de la crisi, la crisi que ells han provocat.

Ara tots els catalans i catalanes que el van votar pensant que crearia una Espanya on Catalunya hi pogués encaixar han vist que no ha estat possible. Els catalans i catalanes que el van votar confiant que un govern d’esquerres a Madrid ajudaria les classes populars del nostre país n’estan patint les conseqüències en primera persona. I les retallades socials sembla que no han fet res més que començar. Per tan els hi hem d’explicar que el problema, com han pogut comprovar, no és qui mana a Madrid, sinó que ens manin des de Madrid. No en tinc cap dubte que molts d’ells, federalistes, gent que confiava en unes polítiques d’esquerres dirigides a qui més ho necessiten, s’estan preguntant si el seu vot va servir d’alguna cosa o els hi van prendre el pel. Molts d’ells comencen a pensar en clau independentista però potser encara no ho saben, i si aconseguim que una part importants d’aquests apostin per l’esquerra independentista el país farà un pas molt important. Per molts d’ells el vot a ZP era la darrera oportunitat que li donaven a Espanya, i vist com ha anat crec que la majoria tenen motius suficients per estar molt decebuts. La il·lusió per ells ara té un altre nom: independència.

Hauria pogut votar com si fos la infanta Cristina

Doncs si, pot semblar una broma, però tristament és cert. Amb 10 minuts de Google n’he tingut prou per trobar les dades necessàries: número de DNI (14-Z) i data de naixement (13-6-75). No tenia la intenció de suplantar la identitat de ningú i per tant ni tan sols he fet servir un mòbil autèntic per rebre el codi de seguretat que m’hauria permès accedir al punt en que pots escollir entre les alternatives A, B o C, però ha sigut suficient per comprovar que si ho hagués desitjat hauria pogut emetre un vot fraudulent en la consulta de la Diagonal, i la persona en qüestió, en aquest cas de sang blava, no n’hauria estat conscient a no ser que hagués decidit anar a votar. No sóc cap hacker, per tant això que he fet jo està a l’abast de qualsevol persona amb internet, i si les intencions d’aquestes són les de manipular els resultats només li caldria no aturar-se on ho he fet jo , i amb molta seguretat els seus actes restarien impunes. Per què la infanta Cristina? Per demostrar que si les dades d’un membre de la família reial, que viuen ultreprotegits gràcies a a la morterada d’euros que els paguem entre tots ,són tan facilment accesibles les dades d’un ciutadà corrent encara ho seràn més.

Precisament els que tenim clar que la democràcia representativa ha d’anar avançant cap a un sistema molt més participatiu som els que més ens indignen les mancances democràtiques i la falta de transparència i neutralitat d’aquesta consulta. De consultes i referèndums se n’han de fer molts, molts més dels que és fan actualment, els ciutadans i ciutadanes hem de poder incidir en la l’agenda política més enllà d’escollir els nostres representants cada 4 anys. El problema és que hi ha dos maneres de concebre la participació, per uns és una eina fonamental que enforteix la democràcia i implica els ciutadans i ciutadanes en la presa de decisions que els afecten,per uns altres és una simple eina propagandística al servei d’interessos partidistes.

PSC i ICV han transformat una bona idea, consultar als ciutadans sobre aspectes importants de la ciutat (per cert a proposta d’Esquerra) en una pantomima, amb el conseqüent mal que estan fent a la idea de participació i aprofundiment democràtic. Realment s’ha de fer molt malament per aconseguir que un instrument útil per combatre la desafecció ciutadana i acostar la gent a la política acabi generant l’efecte oposat. L’explicació és senzilla, per ells és una campanya de màrqueting, no un procés seriós, i no només pel que deia al començament (que de per si ja és prou greu) sinó per les nombroses mancances que han denunciat ja gent com el mateix Ferran Requejo i en que no m’estendré.

Milers de catalans han donat una lliçó de rigor democràtic en les consultes sobre la independència, on amb molts menys recursos s’ha dut a terme un procés amb moltíssimes més garanties jurídiques que la que s’està duent a terme a Barcelona. El que he fet jo en aquesta petita comprovació mai hauria estat possible en cap de les consultes sobiranistes, ni tan sols en les fetes en alguns dels municipis més petits del Principat. Però això no ha estat així pel fet de ser o no independentistes, sinó simplement pel fet de respectar profundament els processos democràtics.

Als que només els importa el benefici partidista segurament se n’alegren del fracàs de la consulta de Barcelona ja que aquesta perjudica a l’Hereu i al PSC. Als que creiem que el nostre sistema democràtic és millorable ens entristeix veure com es malbaraten oportunitats com aquestes per tal d’acostar la política i les institucions a la ciutadania, ja que més enllà de perjudicar a l’alcalde Hereu perjudica a la mateixa democràcia. Com a republicà estic fermament a favor de la idea de la consulta però indignat amb la frivolitat i manca de rigor amb la que s’ha dut a terme. Senyor alcalde, té moltes explicacions a donar.

15 anys de compromís

A l’estiu de 1996 naixia a Arbúcies l’embrió del que acabaria convertint-se en el festival político-musical més important dels Països Catalans, l’Acampada Jove. 15 anys després és un bon moment per fer balanç d’aquesta llarga trajectòria. La filosofia de l’Acampada es manté inalterable des del seu naixement,crear un espai per als joves del país en que s’uneixin el compromís, la festa, la reivindicació, i amb la música en català com a fil conductor principal. Aquests objectius, ja de per si ambiciosos, es duen a terme des de l’esforç de centenars de voluntaris de les JERC. Aquests són els fonament que , any rere any, ens han permès créixer i consolidar-nos fins arribar a esdevenir un referent clar per a tots els joves compromesos dels Països Catalans.

Repassar la història de l’Acampada també és repassar la evolució de l’independentisme juvenil dels darrers anys. Si en la primera edició del festival els assistents no arribaven al centenar en les darreres s’han superat els 20.000 participants en cada una d’elles. Tota una generació de joves que han vist com l’autonomisme o el federalisme es demostraven formules fallides o inviables per al nostre país i que han tingut clar que la independència dels Països Catalans no només és una opció viable sinó que és la única que els afavoreix i que pot aportar una millora en les seves condicions de vida, en definitiva una generació sense por que no entén perquè no hauria de poder decidir el futur del seu país en una urna.

L’Acampada Jove segueix sent més necessària que mai, encara hi ha molta feina a fer i és imprescindible l’existència d’espais com aquest. Espais que permeten a milers de joves independentistes coneixes entre ells, posar experiències en comú, descobrir altres realitats territorials, poder assistir a xerrades i debats amb ponents d’arreu del món, fer d’altaveu de multitud de moviments socials…per tal de constatar que som molts els joves que treballem per assolir un país lliure, que volem canviar les coses i que tenim l’energia necessària per fer un pas endavant, deixar l’autonomisme enrere i treballar de valent per la llibertat de la nostra nació.

Article publicat al Debat Juvenil

Ja tenim sentència!

Bona part de la classe política d’aquest país està pendent que el Tribunal Constitucional rubriqui una sentència definitiva, com si aquesta no fos a hores d’ara totalment previsible. La darrera ponència que es va votar i es va perdre ja retallava o interpretava bona part del text, i aquesta era la proposta dels “progressistes”, per tant la definitiva serà encara pitjor que aquesta, ja que ara el ponent és del sector “conservador”. És més que evident que la única possibilitat acceptable per qualsevol català demòcrata, que el Tribunal decidís finalment no modificar ni interpretar absolutament res d’allò aprovat en referèndum, és simplement impossible.

Quin sentit té seguir esperant per tal d’explicar quines són les propostes de cadascú per superar aquesta situació? Bé, només en té un, que pels partits que van votar aquest Estatut aquesta era la darrera carta que tenien guardada. Un cop la via estatutària ha resultat inviable saben que és queden orfes d’horitzons. Amb la retallada de l’Estatut les estratègies d’encaix, entesa o reforma amb Espanya salten pels aires i l’únic que els resta ara és intentar guanyar temps, com si això anés a solucionar alguna cosa. Si demà decideixen renovar tots els membres caducats del Tribunal algú creu que els que hi entraran seran molt diferents?

L’independentisme no necessita esperar cap sentència per tenir una estratègia de futur, ja que mai hem vist l’Estatut com el final del camí. Sempre hem dit que com a molt podia servir per fer alguns passos endavant, i això si parlàvem de l’Estatut del 30 de setembre, abans que comencessin les retallades de PSC i CIU. Per tant ja fa temps que hem anat fent via. Començant per la celebració de les consultes populars, que han situat la opció independentista al bell mig del debat polític, han visualitzat clarament la força democràtica que suposa poder decidir el nostre país i han mobilitzat centenars de milers de persones amb un objectiu molt clar. En segon lloc creant l’eina que ens ha de permetre celebrar consultes oficials, aprovant la llei de consultes, i finalment recollint el sentiment majoritari de tanta gent i posant com a principal objectiu per a la propera legislatura la celebració d’un referèndum vinculant com ha dit reiteradament Esquerra i les JERC .

Per tant nosaltres no depenem de cap sentència per començar a pensar que volem per al nostre país, sinó que ja ho hem explicat clarament. A les properes eleccions, amb sentència o sense, els ciutadans de Catalunya saben que hi ha una força política que té clar a on vol anar, i que es compromet clarament a treballar per tal que els catalans i catalanes puguin decidir en una urna el seu futur. En canvi , amb sentència o sense, la resta de partits segueixen explicant-nos el mateix de sempre, el mateix que ja s’ha demostrat inviable. Ara és l’hora de decidir, saltem la paret o ens la quedem mirant pels segles dels segles?

Sant Jordi: roses, llibres i Acampada Jove!

Ja tenim aquí la web del quinzè aniversari de l’Acampada Jove!

Retallada de l’estatut: propostes més enllà de les protestes.

Un cop més el fantasma de la sentència de l’Estatut plana sobre l’actualitat política catalana. Ignoro si la sentència sortirà aquesta setmana, d’aquí un mes o d’aquí un any. El que segur que no passarà és que al Tribunal Constitucional li agafi un atac de respecte democràtic i decideixi no modificar ni interpretar un text que va ser referendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya després de sofrir ja unes quantes escapçades. Per tant, ja sigui de forma més o menys immediata el nostre país es trobarà davant un moment molt important, en què les decisions que es prenguin  poden definir per bé o per mal el context polític dels propers anys.

No dubto que serà relativament senzill trobar punts d’acord entre tots aquells partits amb un mínim escrúpol democràtic a l’hora de qualificar negativament la retallada. És més que probable que tot l’ampli espectre del catalanisme coincideixi en gran mesura en valorar negativament la sentència, en creure que no és de rebut que després que s’hagi posat el text a referèndum un tribunal el modifiqui i, fins i tot, segur que sentirem grans lamentacions i discursos denunciant l’atac a la dignitat dels catalans. I hi estarem tots d’acord i, lògicament, protestar no serà negatiu,  però no n’hi haurà prou, no en el moment històric en què ens trobarem.

El moment actual no és (o no pot ser) com altres ocasions, en què després d’un atac a una competència pròpia o les traves al reconeixement d’algun símbol nacional el país feia soroll, protestava uns dies i després es passava a un altre tema, i qui dia passa any empeny. Qualsevol sentència a l’Estatut suposarà la certificació oficial, pública i sense eufemismes de la mort de l’autonomisme. La gran fal·làcia de la possibilitat d’una entesa amb Espanya, de les bondats d’anar aprofundint en l’autogovern a poc a poc, del somni d’una Espanya federal plural… totes elles s’ensorraran en un moment, ja que Espanya mostrarà de forma clara el que molts denunciem des de fa anys: que no es pensa mouré mai ni un mil·límetre d’on està. I amb ells s’ensorraran les estratègies de futur que tenien per al nostre país tots aquells que creien que amb l’estatut tot s’arreglava.

Ens trobarem en un moment, doncs, en què l’únic projecte polític capaç d’anar més enllà de la resposta a la sentència i construir una proposta creïble i ambiciosa serà l’independentisme. Com deia, després del fracàs de la via estatutària, amb tot el que això comportarà, quines seran les solucions i propostes que podran posar sobre la taula CIU, PSC o ICV? Les mateixes que ens hauran portat fins al punt actual, i que ens farien viure en un bucle infinit. A la pregunta “i ara què?” només l’aposta per començar decididament un nou cicle en el catalanisme polític, en què s’abandonin definitivament els tics autonomistes, les ambigüitats tàctiques, els eufemismes i en què l’assoliment d’un Estat propi n’ocupi la centralitat, és capaç de donar una resposta creïble i a llarg termini.

És probable que en aquest punt els independentistes ens quedem sols. Segurament la resta d’opcions polítiques voldran que un cop desfogats tot seguís igual. Entre escollir la unitat basada exclusivament en el dret a la rebequeria, buida de propostes, horitzons i objectius o quedar-nos sols impulsant aquest nou cicle en la història del nostre país no podem vacil·lar. Si ara marquem clarament el camí el temps acabarà portant a la resta als nostres postulats. Però perquè això sigui possible és imprescindible que, un cop més, els independentistes ens mantinguem ferms, aguantem les pressions i siguem conscients de la transcendència del moment. I que siguin els catalans i catalanes a les urnes qui escullin entre les propostes de futur que tinguin els diversos partits . Nosaltres tenim clar que no podem tornar enrere i que hem d’avançar cap a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. La resta potser voldran tornar a començar el procés per aprovar un nou estatut…

Article publicat a e-notícies