ZP : enemic de l’emancipació del jovent català

És conegut que el PSOE deu les seves darreres victòries electorals, en bona part, a la gent jove. Doncs bé, resulta que un dels col·lectius més perjudicats pel govern ZP són precisament els joves catalans, ja sigui per acció, per omissió o per la incompetència i la improvisació que caracteritzen les seves polítiques públiques. La formació, l’habitatge i el treball són tres pilars fonamentals de l’emancipació juvenil, i en els tres hi trobem exemples clars que les polítiques de Zapatero van en contra dels interessos de la gent jove.

Comencem per la formació. El govern ZP segueix incomplint les sentències judicials que obliguen l’Estat a transferir i a territorialitzar les beques estudiantils. Això vol dir que no es té en compte la realitat dels estudiants catalans i que, per tant, aquests es veuen perjudicats, i més encara amb el nou model pedagògic que comporta la implantació de l’EEES. Avui en dia, representem el 16% d’estudiants de l’Estat i, en canvi, només rebem el 9% de les beques.

Seguim amb l’habitatge. L’única actuació tangible, la Renda Bàsica d’Emancipació, es va presentar de pressa i corrents per tal d’ajudar en aquells moments a la candidata Chacón. Aquestes presses van comportar molts problemes a l’hora de rebre les ajudes. Per exemple, des de Madrid ningú va preveure que a Catalunya la majoria de joves tenen domiciliat el pagament del lloguer. Conseqüències? Com ja vam denunciar en el seu dia, el jovent dels Països Catalans érem, casualment, els més afectats pels retards i els impagaments de les ajudes.

I acabem amb les polítiques laborals. Zapatero va començar negant la crisi i, per tant, posposant així les reformes estructurals que haurien estat necessàries per a poder-la afrontar amb millors condicions. A partir d’aquí, el caos: Cap reflexió seriosa per analitzar la situació laboral dels joves, mesures com les del Plan – E que no generaran ni un lloc de treball per als joves un cop acabades les obres. Ara, tard com sempre, presenta una proposta de reforma laboral que, també com sempre, segueix sense concretar ni detallar mesures en aspectes tan fonamentals com la transferència dels fons de formació contínua o abordar els diversos contractes existents actualment, molts dels quals són utilitzats constanment per retallar drets laborals al jovent.

Quan defensem la independència no ho fem com a via màgica per a la solució de tots els problemes, com alguns volen ridiculitzar, sinó com a única forma per tal de gestionar totes les eines necessàries per fer-hi front. Ara moltes d’aquestes eines estan en mans de Madrid i, com hem vist, no només no les utilitzen per solucionar els nostres problemes sinó que, a més, les fan servir per a picar-nos al mig del cap, especialment als més joves.

Article publicat a e-notícies

Abans / Després

16-06-2009

“Se’ns ha arribat a dir que érem una malaltia, un càncer a extirpar. Però s’ha acabat”

4-2-2010

“Hi havia un abscés ple de pus al cul i algú l’havia d’obrir”

Molts efectes especials i poc guió

En una campanya (o precampanya) electoral se suposa que cada partit ha de posar sobre la taula les seves propostes polítiques i confrontar-les amb les de la resta. Per tal de fer arribar aquestes propostes al màxim nombre de gent cadascú s’empescarà les eines que cregui més oportunes. Aquí és on entren en joc la imaginació dels responsables d’imatge de cada formació i, sobretot, els recursos econòmics que pot destinar cadascú a pagar agències publicitàries, dissenyadors, realitzadors, etc.

Aquest hauria de ser l’ordre lògic: primer prepares unes propostes i després t’empesques un embolcall que les faci més fàcilment comprensibles i atractives. Per desgràcia, i com hem pogut començar a veure, sembla ser que els principals partits catalans han optat per invertir l’ordre de les coses: uns paquets molt elaborats per uns productes encara per definir. Ho hem pogut veure en la guerra de vídeos que ja han iniciat CIU i PSC, els primers amb una estrena pròpia de Hollywood en què ens expliquen que “començar il·lusiona” (començar a fer què?) i, també, amb un segon espot a l’estil de Braveheart amb un toc d’anunci de compreses, en què apel·len a la unitat de tots els catalanistes (unitat per anar a on?). D’altra banda, el PSC fa uns dies també publicava un vídeo en què volien demostrar que, tot i anar segons a les enquestes, acabarien arribant els primers (i tampoc expliquen per a què).

Tothom s’omple la boca parlant de la necessitat d’acostar la política a la ciutadania per tal de fer minvar la desafecció amb què és vista, però després, en un moment com l’actual, la majoria de partits són incapaços d’explicar clarament quines propostes es tenen per tal de fer front a la difícil situació econòmica, i tampoc s’abandona l’ambigüitat a l’hora de definir si el nostre país ha de seguir sotmès a l’Estat espanyol o no, dos temes que preocupen, interessen i que reclamen a crits propostes concretes.

Els independentistes no hem començat la campanya amb cap gran pel·lícula, però sí amb una bateria de propostes i d’idees. Ja fa uns quants dies que milers de votants poden participar activament en la definició de les propostes prioritàries d’Esquerra, que abasten els principals reptes del nostre país, inclosa la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Segur que s’acabaran fent vídeos i altres elements multimèdia, però no seran pensats per a vendre fum, sinó que tindran un guió amb propostes concretes.

Un bon cinèfil mai preferirà una pel·lícula de Jean-Claude Van Damme a una de Woody Allen, per més explosions i puntades de peu que tingui la primera, de la mateixa manera que cap ciutadà escollirà un projecte polític per la imatge d’una campanya si al rascar no hi troba resposta a les seves inquietuds.

Article publicat a e-notícies

Cementiri nuclear? No gràcies!

Està previst que en breu l’Associació de Municipis d’Àrees amb Centrals nuclears (AMAC) presenti els municipis que considera adients per a la instal·lació del Magatzem Temporal Centralitzat de residus nuclears (MTC). Un eufemisme tècnic per anomenar un cementiri de residus nuclears. Durant els darrers dies han aparegut diverses informacions que apunten la possibilitat que algun municipi català es pugui postular per estar a la llista, com per exemple Ascó.

En aquest cementiri s’hi dipositarien els residus d’alta radioactivitat de totes les centrals nuclears de l’Estat Espanyol. Amb els riscos conseqüents en el transport i l’emmagatzematge al llarg d’anys i anys d’activitat d’aquests residus. A més estem parlant d’un territori que ha assolit una producció concentradament elevada a nivell energètic: la concentració nuclear és la més gran de l’Estat Espanyol, la massificació de centrals eòliques més important de Catalunya, d’un sector químic dels més grans de tot Europa, com així també una petroquímica.

El rebuig a la presencia a una instal·lació d’aquesta mena al nostre país no és una posició marginal ni minoritària. 62 municipis i 7 consells comarcals de les Terres de l’Ebre i del Camp de Tarragona, que representen gairebé el 70% de la població d’aquests territoris s’hi han mostrat contraris. Així mateix , l’11 de març de 2008, el Parlament de Catalunya, amb els vots de CiU, ICV i Esquerra, formalitzava el rebuig de la màxima instància de sobirania nacional a un possible MTC al nostre país.

Tocarà estar alerta, i reaccionar ràpidament davant la possibilitat que algun alcalde es vegi temptat davant la possibilitat d’obtenir una font extra d’ingressos en un moment de crisis. A canvi però , estaria hipotecant no només el futur del seu municipi, sinó el d’un territori i un país que s’hi ha pronunciat clarament en contra. El futur energètic dels Països Catalans ha de ser necessàriament sostenible i renovable.  No ens enterrem en residus nuclears!

Article publicat a cronica.cat

GRUP DEL FACEBOOK

Unió és la prova del cotó

Que a Convergència Democràtica de Catalunya hi ha militants i dirigents independentistes és innegable. I no només és innegable, sinó que és molt positiu per al país. Els darrers anys, coincidint amb el seu pas a la oposició, les veus i posicions sobiranistes semblen haver guanyat pes en el si de la formació, coincidint també en un moment polític que fa molt més difícil defensar “el peix al cove”. Ara però s’acosten unes eleccions, i per tant toca concretar. Esquerra ha marcat la consulta sobre el futur de Catalunya com una condició clau per a la propera legislatura, la resta de partits hauran de dir sí o no. Artur Mas en el seu discurs de proclamació no va anar tan enllà, però va semblar que volia dibuixar un horitzó que superés el marc autonòmic. Això sí, condicionat a una sentència adversa de l’estatut. Però la marca electoral és diu CIU i no CDC, i aquí entra en joc l’amic Duran.

Duran i Lleida no ha estat, no és i no serà mai independentista. És d’agrair la sinceritat amb què sempre s’ha manifestat contrari a qualsevol projecte per al futur del nostre país que no vagi de bracet amb Espanya. Res fa pensar que la federació entre CDC i Unió no repeteixi i, per tant, és lògic pensar que el programa amb què es presenti CIU a les eleccions sigui compartit pels dos partits que formaran les llistes. El problema és que si intentes buscar un punt intermedi entre independentisme i autonomisme sempre hi surt guanyant l’autonomisme. Amb Espanya o si vol trencar o no, però el “potser” no és una opció.

Si l’aposta de CDC i d’Artur Mas per superar el marc actual i avançar decididament cap al dret de decidir és un objectiu estratègic i no una mera tàctica electoral (jo em quedo els votants més sobiranistes i tu, Duran, els autonomistes) haurem d’assistir necessàriament a un xoc frontal entre aquestes dues formacions. Si pel contrari Unió no protesta o ho fa amb la boca petita sabrem que tot era una escenificació per tal de fer servir l’independentisme com a ganxo electoral.

Esperem que la primera opció sigui la certa, el país necessita una força conservadora independentista. Restarem expectants.

Article publicat a e-notícies

Sobre la polèmica de Vic

Comparteixo amb tots vosaltres el posicionament que hem fet les JERC sobre la polèmica sorgida a Vic davant la proposta de la normativa del padró que ha fet l’Ajuntament.

Davant de la proposta de l’alcalde de Vic, Josep Mª Vila d’Abadal de Convergència i Unió (CiU), que l’Ajuntament de Vic no empadroni les persones habitants de la ciutat que no disposin del passaport visat, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) volem expressar el següent:

1. Des de la nostra organització sempre hem defensat encarar el debat de la immigració amb claredat i transparència, assenyalant tant els beneficis i oportunitats com els inconvenients que poden causar els grans canvis socials com ho és la darrera onada immigratòria que hi ha hagut als Països Catalans els darrers 15 anys. Les polítiques d’immigració s’han de fer en base a una anàlisi el més objectiva possible de la situació, sense demagògia, populisme ni electoralismes, per tal de garantir les actuacions més eficients i eficaces i així assegurar el màxim benestar de la població, tingui l’origen que tingui.

2. Creiem que és necessari tenir mecanismes reguladors de l’entrada de persones al nostre país per tal de facilitar un procés segur, ordenat i el més favorable per a tots els actors implicats, persones que immigren i societat que acull.

3. Com a organització republicana apostem per un model d’integració a la societat catalana basat en els drets i deures de les persones, en què la interculturalitat i els valors compartits siguin els eixos d’inclusió en el nostre projecte nacional, sabent apreciar i incorporar els canvis resultants de la interacció entre persones de diferents cultures i procedències.

4. Valorem negativament la proposta de l’alcalde de Vic tant socialment, com políticament, com tècnicament. Per la banda social, perquè deixa sense cap tipus de dret reconegut en Salut i Educació a les persones immigrades en situació irregular, tot promovent l’exclusió i la indefensió socials d’aquest col·lectiu.
Políticament, ja que se centra el debat immigratori en aspectes que no són positius per tal de facilitar la integració de les persones immigrades i pot facilitar-ne l’estigmatització tot donant ales a discursos excloents provinents de la ultradreta.
I tècnicament perquè la proposta resulta estèril a curt termini ja que, si la intenció és reduir el nombre de persones immigrades que resideixin a la ciutat, no ho farà en el conjunt del país, i de fet, tampoc ha d’evitar que aquestes mateixes persones continuïn a la ciutat. A llarg termini, aquesta situació desembocaria en un desconeixement de la població real que habita la ciutat, amb els problemes que comportaria a nivell de planificació dels recursos públics necessaris per atendre les necessitats en educació i sanitat.

Catalunya decideix

La campanya “Catalunya decideix” iniciada per Esquerra ha agafat a contrapeu a la resta de partits catalans. En uns moments en què la paraula “desafecció” està a l’ordre del dia, els independentistes assumim el repte d’implicar el màxim nombre de persones en la presa de decisions polítiques. I no són decisions menors: a través d’aquesta campanya els nostres votants podran decidir ni més ni menys que aquells aspectes prioritaris per a la propera legislatura. Esquerra sempre ha estat un partit capaç de detectar les demandes de la societat i traduir-les en acció política i, amb aquest procés, demostra un cop més que entén el moment actual, en què els ciutadans i ciutadanes volen tenir un paper actiu en la realitat política.

Hi ha una pregunta en concret que ha posat especialment nerviosos a la resta de partits: “Estàs d’acord que la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya sigui el primer compromís d’Esquerra a la propera legislatura?”.  Com he dit ja en moltes ocasions, els partits catalans difícilment podran encarar el proper cicle electoral obviant aquesta qüestió, o intentant passar-hi de puntetes com han fet molts fins ara. En aquest sentit, Esquerra també fa un pas clar i decidit i introdueix en l’agenda política del país una demanda clara, com s’està veient amb l’actual moviment a favor de les consultes. Una demanda que les JERC ja vam acordar en el nostre passat congrés, quan vam fixar la celebració d’un referèndum independentista per a la propera legislatura com a condició indispensable per a donar suport a qualsevol futur govern.

Davant d’un posicionament tan clar i concís, la resta de partits han intentat evitar el debat: uns, posposant-lo després de les eleccions (PSC); altres, dient que no es creuen la proposta, però, en tot cas, sense concretar tampoc si hi estan a favor o en contra (CIU). Un tercer sector contesta que a la propera campanya parlaran de com sortir de la crisi i no d’independència, com si una cosa no anés estretament lligada amb l’altre (ICV). Ara bé, tot i aquest intent d’evitar parlar clar, la pressió social, i el fet que Esquerra condicioni qualsevol acord post electoral a través d’una consulta sobre el futur del país, farà que tard o d’hora s’hagin de mullar. Un cop més, l’aposta d’Esquerra obligarà a tothom a prendre posicions i, quan tots ho hagin fet (a favor o en contra), haurem avançat un pas més cap a la independència.

Publicat a e-notícies

Espanya sempre diu NO a la democràcia

Aquest cap de setmana milers de catalans han pogut exercir el seu dret a vot en un procés organitzat des de la base i la transversalitat. Un exercici democràtic que volia permetre que els ciutadans i les ciutadanes poguessin pronunciar-se  sobre un tema cabdal: el futur del nostre país. Al febrer i a l’abril molts més municipis celebraran les consultes, demostrant que aquest és un procés que avança, amb algunes dificultats cert, però també de forma decidida i constant.

L’espanyolisme ha reaccionat de forma contradictòria davant les consultes. Per un costat intentant ridiculitzant-les pel fet de no tenir un caràcter d’oficialitat,  però al mateix temps oposant-se a la possibilitat de la celebració d’una consulta precisament oficial. És interessant observar com en cap moment han volgut donar arguments per defensar un vot negatiu, posició totalment legitima, sinó que han negat directament el dret a preguntar als catalans i catalanes.

Aquest substrat totalitari traspua en tots els porus de l’Estat. Avui mateix comença el judici contra Egunkaria, una farsa jurídica pensada per silenciar els mitjans crítics. Un sistema judicial, l’espanyol, que la majoria de cops no és res més que el braç executor dels interessos polítics. Una eina per il·legalitzar partits, retallar competències, escapçar estatuts , rohibir referèndums o intimidar a mitjans de comunicació.

Potser que més enllà de les diverses ideologies i projectes polítics de cada partit comencem a fer una divisió clara. Els demòcrates que considerem els ciutadans subjectes actius de la societat amb el dret a decidir, i aquells que s’hi oposen.

Els independentistes sempre hem dit sí a la democràcia, Espanya sempre ha dit no. I tu?

Article publicat a e-notícies

Constitució espanyola o democràcia?

Un any més s’acosta la data del 6 de desembre, aniversari de la constitució espanyola. Un cop més des d’algunes tribunes es voldrà aprofitar aquesta efemèride per intentar “vendre” les virtuts d’aquest text, i de retruc fer les lloances habituals al període de la transició. Resulta però que a mesura que han anat passat els anys s’ha visualitzat cada cop més el veritable rostre de la Constitució: un text dissenyat com un nus més de la corda que ho havia de deixar tot “lligat i ben lligat”.

L’any passat el jovent independentista ja vam liderar aquesta diada, quan la protesta contra els 30è aniversari va centrar la major part de la informació d’aquell dia. Aquest any tornarem a protestar. No pas per demanar que la modifiquin, o que se’n faci una lectura comprensiva i no ens escapcin massa l’estatut, sinó que com sempre hem fet la combatrem frontalment, ja que estem convençuts que el que ens toca és superar els barrots que ens imposa.

Al cap i a la fi amb que ens hauríem d’identificar el jovent d’aquest país? Amb un text arcaic que considera que l’exèrcit ha de garantir la unitat política de l’estat? O amb el projecte independentista, que vol que tothom pugui decidir lliurement el seu futur a través de les urnes? Consultes independentistes o prohibicions constitucionals?

En definitiva: constitució espanyola o democràcia?

Publicat a e-notícies l’1/12/2009

Dignitat estatutària?

He volgut esperar 24 hores per reflexionar sobre l’editorial conjunt publicat per dotze diaris del Principat en relació a l’Estatut i la possible sentència del Constitucional espanyol. No és pas la meva intenció aigualir la festa col·lectiva que sembla haver provocat, però sí que considero imprescindible un anàlisi crític fet des d’una òptica rupturista.  En cas contrari, correm el risc que s’imposin un seguit d’idees que, sota una retòrica més o menys agosarada, ens volen mantenir enquistats en el famós “peix al cove”.

Crec sincerament que el més destacat del famos editorial són les reaccions que ha generat, unes reaccions furibundes que mostren un cop més com la majoria d’opinadors, polítics i mitjans espanyols perden qualsevol capacitat d’anàlisi racional en tot allò referent a Catalunya. Serveix, doncs, com a enèsima constatació empírica de la nul·la voluntat de reconèixer els Països Catalans com a subjecte polític diferenciat. Cap novetat.

Pel que fa al contingut el text realitza un anàlisi autonomista del moment actual. Si voleu, un anàlisi amb un to més elevat del que ens tenen acostumat els mitjans del nostre país. Sent molt generosos ho podríem titllar d’“autonomisme combatiu”, però res més. En un moment en què el catalanisme polític i social s’ha centrat cada cop més en assolir l’exercici del dret a l’autodeterminació, constatant la inviabilitat de la via autonomista, aquesta oda a les bondats dels pactes polítics estatutaris entre Catalunya i Espanya  resulta desfasada.