Jove, fes política!

Hem arribat a un punt en què explicar als amics o saludats que participes en política genera unes reaccions que gairebé fan pensar que acabes de confessar un crim esgarrifós. Això ho hem d’agrair a tots aquells que han emprat els seus càrrecs per delinquir, al tractament sensacionalista i superficial amb què informen alguns mitjans dels afers públics i a la lentitud i ineficàcia amb què tot sovint les institucions donen resposta a uns problemes que són immediats i urgents.

Tot això ha generat, doncs, una imatge molt negativa de la “política”, sense massa distincions ni matisos, i això és perillós. I ho és perquè només beneficia a aquells que sempre han volgut mantenir la gent com més apartada de la política millor, ja que l’entenen com un club privat on fer i desfer sense ser molestats. Però precisament tota aquesta gent, aquesta bona gent, que es declara desencantada de la política per aquestes actuacions i actituds, s’hauria de fer la següent pregunta: “si la gent honrada d’aquest país renuncia a l’activitat política, qui s’hi dedicarà?”. La resposta és senzilla: aquells que precisament han fet que se’n desencantessin. Les nissagues que de manera caciquil es transmeten als Ajuntaments mitjançant un sistema pràcticament hereditari; aquells que conceben la seva dedicació política com una eina més per fer prosperar les seves empreses i negocis; els que no tenen més ideologia que poder presumir de poder… A les seves mans, volem deixar el nostre futur?

Per sort, són moltes les persones honestes que fan política, milers d’homes i dones que sacrifiquen hores i hores per un projecte en el que creuen. Però no podem abaixar la guàrdia. Cada vegada que algú decideix “passar” de la política, un corrupte somriu. Cada vegada que algú assumeix el rol de ciutadà passiu, les classes populars i treballadores patim una derrota.

Deixarem que aquells que ens voldrien callats i anestesiats decideixin per nosaltres? Que aquells que durant quaranta anys van maldar per evitar que poguéssim tenir veu pròpia obtinguin una victòria pòstuma? Renunciarem a deixar l’empremta de la nostra generació en la història?

Ara més que mai i, especialment, al jovent d’aquest país, ens toca implicar-nos. Ens toca denunciar el que no ens agrada i treballar per canviar-ho, imaginar el país que volem i posar-nos a construir-lo. Ara més que mai ens toca fer política.

Publicat a e-notícies

El petit príncep

Avui dilluns Felip de Borbó i Letizia Ortiz visiten Lleida. En els darrers anys l’activitat pública del Príncep d’Astúries s’ha fet cada cop més intensa, ja que per designis cromosòmics està designat per ser rei d’Espanya i es tracta de passejar-lo amunt i avall i sortir a moltes fotos.

No he entès mai com un fet tan objectivament injust i anacrònic pot generar uns consensos tan grans entre alguns dirigents polítics del nostre país. A casa nostra els dos partits suposadament antagònics (a efectes de màrqueting únicament) no han qüestionat mai obertament el paper de la monarquia. Ni a la suposada esquerra li comporta cap contradicció defensar un sistema hereditari i antidemocràtic per escollir al cap d’Estat, ni a la dreta catalanista li genera cap urticària que un Borbó amb el mateix amor pel dret dels catalans que tot els seus avantpassats, ocupi aquest càrrec. Fins i tot molts opinadors que postulen des de les més diverses tribunes sobre la desafecció política o el desgast de la classe dirigent resten muts a l’hora de criticar aquesta institució.

Les JERC i altres col·lectius independentistes protestarem avui, i seguirem protestant cada cop que trepitgin les nostres terres. Perquè som independentistes i perquè som demòcrates. Perquè no volem estar sotmesos a una dinastia que sempre ens ha anat en contra i perquè no creiem en les successions basades en la sang, sinó en la voluntat popular.

En ple segle XXI potser ja va sent hora que molts sectors de la nostra societat abandonin aquesta ambigüitat calculada i parlin clar. Cada cop la gent exigeix més claredat, i els “si però” que han funcionat com a comodí en tants aspectes ja no resulten creïbles. Així doncs, tothom ha de començar a donar respostes clares a preguntes clau: hem de seguir sotmesos a l’Estat espanyol? Hem de seguir sotmesos a una família reial posada a dit pel dictador? Nosaltres ho tenim clar: no i no. I la resta?

Públicat a e-notícies el 26 d’octubre

Fem el cim!

Aquest cap de setmana molts militants d’Esquerra i de les JERC vam pujar el Puigmal en motiu dels actes de proclamació de Joan Puigcercós com a candidat. A mesura que pujava (i el fred, el vent i el cansament augmentaven) vaig anar convencent-me de l’encert de la metàfora entre ascendir un cim i el nostre projecte independentista.

En aquest país hi ha un projecte, el nostre, que sempre ha tingut clar que vol coronar la muntanya. Mai no hem dit, ni hem pensat, que fos una tasca senzilla, però tampoc impossible. No hi ha un camí marcat, les condicions meteorològiques molts cops en són adverses, i a més moltes vegades el repte posa a prova la nostra resistència, però mai no ens plantejarem girar cua i baixar. Com que sempre érem els primers ens ha tocat obrir a nosaltres les rutes, amb errors i encerts, però marcant camins que després molts altres han seguit; quan les condicions no ens han acompanyat hem serrat les dents i hem guanyat a pols cada passa, i quan les forces defallien les recuperàvem observant com cada cop hi havia més gent que havia començat a caminar al costat nostre.

Uns quants porten anys asseguts a la Vall, d’esquena a la muntanya, o donant-hi tombs dient que arribar al cim estaria molt bé però que encara no és un bon moment per començar l’ascens. I mai no és el moment. Mentrestant nosaltres fent camí, perquè sempre hem tingut clar que malgrat les adversitats calia avançar, i que la nostra destinació no era cap utopia. A mesura que hem anat guanyant altura molta gent ha cregut també que aquest destí era factible, i han emprés la marxa. Potser no tots hi volem arribar per la mateixa ruta, i que cadascú triï la que li sembli millor, però allò important és que ningú resti estàtic, hem d’avançar, necessitem avançar. I no ho dubteu, al final ens trobarem al cim, la llibertat.

Publicat a e-notícies

T’ho perdràs?

Aquest és l’article que he publicat a SMS25.cat sobre l’Acampada Jove:

Fa catorze anys naixia a Arbúcies l’embrió del que acabaria esdevenint el primer festival político-musical dels Països Catalans: l’Acampada Jove. Aquesta setmana mateix anunciàvem una novetat important per al festival, després de quatre anys celebrant-se a Sant Celoni l’Acampada es trasllada a Montblanc.

Al llarg de tretze edicions aquest projecte, impulsat i organitzat per les JERC, ha anat experimentant un creixement sostingut i una maduresa pròpia de l’experiència acumulada en tantes edicions. Tot i el creixement qualitatiu i quantitatiu del festival aquest no ha volgut renunciar mai al seu esperit inicial: crear un espai de trobada per tal que el jovent d’aquest país pugues expressar-se en llibertat ,combinant la música amb un ventall cada cop més ampli d’activitats culturals, tot envoltat d’un fort compromís polític.

A nivell musical l’Acampada ha apostat sempre per potenciar els grups del país. Podríem dir que tots els referents musicals catalans han passat per l’acampada: Els Pets, Lax’n'Busto, Brams, Obrint Pas, Dr Calypso o Lluís Llach, per posar només alguns exemples. Aquesta oferta s’ha combinat amb referents internacionals com ara Sepultura, SKA-P, Dr Ring Ding etc… i una aposta decidida per crear espais per als grups novells, amb la consolidació del concurs Música Jove.

Amb el canvi d’ubicació comença una nova etapa per el festival. Una etapa en que de ben segur la vila de Montblanc en serà un element clau. Volem recuperar l’estreta vinculació entre el festival i el lloc que ens acollia que es donava a Arbúcies, i que a Sant Celoni degut a la distància entre la zona dels concerts i el centre s’havia pogut diluir. L’Acampada és molt més que uns dies de concerts, i volem que els ciutadans i ciutadanes de Montblanc, així com tots els acampats i acampades, siguin un element actiu del festival.

Així doncs els propers 16 17 i 18 de juliol milers de joves d’arreu dels Països Catalans tornarem a reunir-nos per fer sentir la nostra veu. Serà un clam per la llibertat, per la música del nostre país, el clam d’una generació que té més clar que mai que vol veure aquest país lliure. I tot això en el millor dels ambients, amb la combinació ideal de festa, bon ambient i compromís.

T’ho perdràs?

Catalunya: lingua e espolio fiscal

Avui els amics de Galiza Nova m’han fet arribar la versió digital de la revista “Espazo en Construccion”, la publicació “d’Espazo Aberto en Galiza Nova“. Un espai dintre l’interessant (i  complex) món del BNG ,que reivindica el socialisme i l’independentisme de forma clara i desacomplexada. La revista es va editar en motiu del “Dia da Patria galega” de l’any passat. Us adjunto l’article que vaig escriure-hi.

Sucesos como o manifesto impulsado por “intelectuais” españolistas denunciando unha suposta marxinación da lingua española en Galiza, Euskalherria e nos Països Catalans demóstranos o nerviosismo que invade actualmente aos inimigos da democracia e a liberdade dos pobos. Só dende o nerviosismo e a demagoxia pódese entender o contido dese panfleto. Resulta case imposible atopar películas neses idiomas nos cines, a maioría dos xuíces non entenden outro idioma que non sexa o castelán e como eses, miles de exemplos. Pero a pesar diso propóñense crear unha imaxe distorsionada da realidade, no que as linguas oprimidas resultan ser as opresoras. O problema desa mentira é que choca de forma tan abrumadora coa realidade que nin tan sequera o PP de Catalunya ten forzas para defendelo, e ao mesmo tempo provocou unha reacción unánime de renuncia que no caso catalán serviu para unir todo o catalanismo político en defensa do idioma

Outro gran mito que caeu neste últimos días foron os da suposta insolidariedade dos cataláns. A publicación das balanzas fiscais puxo de manifesto o que os independentistas cataláns levamos denunciando dende fai anos: somos unha colonia. O espolio fiscal que sofren todos os territorios dos Països Catalans resulta insoportable. En calquera dos métodos utilizados e publicados polo ministro Solbes sobre Catalunya, as Illes Baleras e o País Valencià aparecen sempre nos catro primeiros postos. Iso supón que un 8% do PIB anual catalán desaparece. Ser españois cústanos ao ano máis de 2.000 euros por catalán a fondo perdido, un gran negocio para España. A publicación desas cifras resulta dunha gran utilidade para o independentismo catalán, xa que reforza o obxectivo da independencia cara un espectro da poboación coas que os argumentos históricos e culturais non eran sempre suficientes.

A medida que os movementos independentistas vaian gañando forza non dubidemos nin un segundo que tamén aumentará a intensidade da represión. Todo parece indicar que o futuro pasa pola convocatoria de referéndum de autodeterminación, e España intentará evitar a toda costa que eses se celebren. Unha votación na que unha maior parte de poboación dalgún dos territorios ocupados se mostrara favorable á independencia deixaría sen argumentos aos que nos acusan de antidemocráticos, de violentos e todos os demais adxectivos que xa coñecemos. Todas as súas mentiras, toda a súa violencia, toda a súa represión lles será devolta como un boomerang en forma de urna, no que diremos adeus e ata nunca. Esta nas nosas mans e imos logralo.

Al conseller Joan Saura

Crec que la majoria de joves i no tan joves d’aquest país encara estem intentant pair les imatges que hem hagut de veure aquests darrers dies. He parlat amb companys i companyes que encara portaven la por al cos després d’haver rebut cops de porra pel simple fet d’estar manifestant-se i he vist vídeos que esperava no veure mai, ni al meu país ni enlloc. La mescla de sentiments entre la indignació, la ràbia i la impotència és comuna en la majoria de gent amb qui parles aquests dies. Les disculpes eren importants, les explicacions necessàries, però l’assumpció de responsabilitats resulta imprescindible per poder començar a reconduïr la situació.

Òbviament, assumir responsabilitats polítiques que l’afectin a nivell personal no ha de ser senzill. Però precisament ser el màxim responsable polític d’una Conselleria comporta assumir-ne les conseqüències dels possibles errors, més quan la magnitud dels fets és la que és. Tots recordem el sacrifici personal que hagué de dur a terme en Josep-Lluís Carod-Rovira. En aquell cas va haver de deixar el seu càrrec a govern, i no estàvem parlant de desenes d’estudiants ferits, només de persones que intentaven dialogar…

Les càrregues dels últims dies són el darrer d’un llarg sainet de notícies negatives en què s’han vist implicats els Mossos d’Esquadra. No ens podem permetre un cos desprestigiat, sinó que ens fa falta un cos modern, preparat, transparent i professional. Una institució al servei de la ciutadania. Per desgràcia, fa temps que degut a innumerables errors això no està sent així, o com a mínim aquesta no és la percepció majoritària que en té la societat catalana. La responsabilitat d’aquesta situació no pot recaure en exclusiva sobre els responsables tècnics o els funcionaris, sinó que cal mirar directament a la direcció política del cos. I un cop més el darrer responsable polític n’és vostè.

Cinc minuts més…

Amb aquesta frase intentàvem ,de petits, aconseguir una mica més de temps per evitar llevar-nos i haver d’afrontar la realitat, ja fos un examen o un professor a qui teníem mania. Tot i les supliques sabíem que al final no ens quedaria altre remei que desfilar cap a escola.

Amb el finançament estem veient com cada dos per tres el govern espanyol s’inventa una excusa per demanar “cinc minuts més…”. Primer van ser els incompliments diversos del “timing” previst a l’estatut, després va deixar entendre que fins que no passessin les eleccions basques i gallegues no era convenient, i ara pretén posposar-ho fins que s’hagin format govern en ambdues nacions. Quina serà la següent excusa? Esperar que la crisi mundial amaini? Que Venus i Mart estiguin alineats?

La presència de l’independentisme al Govern de Catalunya ha desmuntat el guió clàssic en les negociacions entre governs estatals i principatins, i sembla que després de dos negatives a les propostes de Solbes encara no han acabat d’entendre que aquest cop no els funcionarà la tàctica habitual d’oferir-nos mirallets per tal que els indígenes estiguem contents i alegres.

L’informe “Chacón”

Aquest matí les JERC hem fet públic ,en una roda de premsa conjunta amb el President d’Esquerra,  un informe demolidor sobre l’estat actual de les famoses ajudes al lloguer, presentades per la llavors ministre d’Habitatge Carme Chacón. Us recomano que hi feu una ullada, ja que les dades parlen per si soles.

En el seu inici ja vam denunciar que aquestes ajudes s’havien dissenyat de forma improvisada, centralista i amb vocació electoralista (calia potenciar a la Chacón per a les eleccions). De fet tot el procés està ple d’anècdotes que demostren el nivell de frivolitat que hi havia darrera: problemes amb l’aplicatiu informàtic, webs que no funcionaven, manca d’automatització amb els rebuts domiciliats… Pràcticament un any i mig més tard ens trobem que, casualitats de la vida, el jovent dels Països Catalans, i en especial els del Principat som els més perjudicats per la incompetència espanyola a l’hora de gestionar aquestes ajudes.

El més destacat és que, en la part del procés que no  depenia del govern central: tramitació de les sol·licituds i resolució dels expedients, els Països Catalans ocupem les primeres places, en canvi, en aquell únic aspecte responsabilitat d’Espanya, pagar, ens trobem en els darrers llocs. És especialment greu el cas del Principat on només 3 de cada 10 joves han rebut l’ingrés. Matemàticament podríem dir que capacitat de cedir recursos del Govern espanyol és inversament proporcional a la seva capacitat d’espoliar-ne…

Hem demanat, un cop més, que tanquin d’una vegada aquests Ministeris i organismes com l’INJUVE ,buits de competències i plens de recursos. Està més que demostrat que gestionats des d’aquí aquests diners serien molt més útils (a part del petit detall que en bona part provenen de les nostres butxaques). Clar que això suposaria que a molts se’ls acabes la bona vida…

I això és l’estil ZP de fer política: mesures que busquen l’efecte mediàtic a curt termini, però que només rascant  una mica comprovem com tot és un gran decorat de cartró pedra…Algú encara ens negarà que Espanya és crisi?

Països Catalans, murs legals o murs mentals?

Avui s’ha celebrat la roda de premsa de presentació del programa del II Congrés de Joventut i Municipalisme que tindrà lloc aquest cap de setmana, a El Prat de Llobregat. Aquesta és una iniciativa de l’Assemblea de Regidors del País Valencià, Catalunya, Illes Balears, Catalunya Nord, la Franja, Andorra i l’Alguer, creada l’any 2000 com a iniciativa de la institució Joan Fuster. L’Assemblea agrupa més de 400 ajuntaments i compta amb un ample suport polític (CDC, UDC, PSC, Esquerra, ICV, PSIB, UM, PSM, EUIB, PSPV, EUPV i IPV), tot i que segurament amb graus d’entusiasme diferents. Si en el primer congrés, celebrat l’any 2001, es va debatre sobre les relacions entre els àmbits de l’associacionisme i les organitzacions polítiques juvenils i la importància de la col·laboració entre ells, aquest any versarà sobre els espais i formes d’interlocució i diàleg dels joves amb l’administració; la participació i joventut, i el debat sobre l’existència i la funció de les regidores de joventut.

Els Països Catalans han rebut i reben atacs per terra, mar i aigua. Per un costat ens trobem els sectors que en voldrien destruir la mateixa idea. Tampoc no hi perdem més temps, són els que també voldrien destruir qualsevol cosa que soni a català, o simplement diferent. Però hi ha un segon front, que ni que sigui amb un punt de bona voluntat, pot ser més perjudicial a llarg termini. Són tots els que han volgut reduir els Països Catalans a una realitat únicament folklòrica, cultural o lingüística. Com una anècdota simpàtica a la que tampoc cal donar més importància.

Fòrum Social Mundial (i VI) – Reflexions des de Barcelona

Després d’una setmana molt intensa aquest serà el darrer post sobre el Fòrum. És hora d’ordenar les idees, els records i les experiències viscudes. Personalment ha estat una experiència increïblement enriquidora. Poder compartir dia i nit amb joves d’arreu del món , conèixer els seus problemes i la realitat política d’altres països al temps que els hi explicava la nostra ha estat una font de coneixements inacabable.

Tot i que soni a tòpic, el millor han estat sens dubte les persones que he conegut. Ja siguin amb les que he pogut compartir llargues hores com amb les que només he parlat breus instants. He de destacar els amics i amigues de Colòmbia dels que he parlat en anteriors posts. A part de la importància que espero tingui per futurs projectes internacionals de les JERC, aquest grup de joves que no superaven els 18 anys tenien una formació política, una convicció, uns ideals i una fermesa i il·lusió en la seva defensa dignes d’admiració. Estic segur que he après molt més d’ells del que humilment els hagi pogut aportar jo. Si l’ambient del Fòrum és pogués transmetre a tots els pobles i ciutats d’arreu del món moltes coses canviarien. Utopia? Potser. Quimera? Segur que no.

Certament hi havia moments en que la magnitud de l’agenda t’aclaparava, així com a vegades et sents distant de les decisions i conclusions finals d’un procés que involucra centenars de milers de persones i una xifra astronòmica d’entitats, sindicats, organitzacions etc… També costa coordinar-se , hi ha línies de treball que poden anar a vegades fins i tot en sentits oposats i certes zones del planetes s’hi troben infrarepresentades. També és fàcil detectar algunes mancances logístiques o organitzatives.

El Fòrum ha anat modificant-se des dels seus inicis, amb una història que inclou èxits i fracassos. Crec que el Fòrum no deixarà mai de viure un procés constant de refundació i canvi, ja que la pròpia naturalesa dels seus objectius i els seus participants així ho propicia. I probablement això no sigui necessàriament un defecte , ja que una estructura estàtica segurament en facilitaria la organització i el treball però li faria perdre la frescor i el dinamisme que li han premés estar a l’avantguarda de les idees, generant respostes a uns problemes que també són variables i globals.

I sincerament, les activitats dutes a terme durant els dies del Fòrum són importants, però opino que els veritables fruits del Fòrum és viuen dia a dia, en milions d’indrets d’aquest planeta. Des de les petites comunitats indígenes als suburbis urbans, en les entitats que lluiten pels drets de les dones i en les de defensa del medi ambient, en els sindicats o en els moviments estudiantils… o defensant la llibertat i la justícia social en una petita nació mediterrània amb deu milions d’habitants del sud d’Europa. Al Fòrum s’hi podrà debatré, compartir experiències, marcar tendències i línies de futur…però després ens toca “arremangar-nos” i treballar. Nosaltres tenim l’obligació de construir aquest “altre món possible” des de la nostra realitat més immediata, i aquesta és la dels Països Catalans. Això no vol dir fer-ho d’esquenes al món. Tot el contrari! Però tampoc vol dir denunciar les injustícies que es viuen diàriament a milers de quilòmetres de distància i restar muts quan es tracta d’assenyalar les que passen a casa nostra.

Deixeu-me acabar amb una frase de l’escriptor i periodista uruguaià Eduardo Gaelano, que vaig descobrir en un llibre de l’Arcadi Oliveres:

La utopia és a l’horitzó. M’hi acosto dues passes i ella se m’allunya dues passes. Camino deu passes i l’horitzó s’allunya deu passes enllà. Per molt que camini, no hi arribaré mai. Per a què serveix la utopia llavors? Doncs per això, serveix per a caminar